Aquest passat setembre vàrem complir deu anys de projecte.
Ho vàrem celebrar amb l’equip fent una petita festa d’aniversari.
També vàrem realitzar una dinàmica on, una petita casa de fusta simbolitzava la nostra Nau i anava fent voltes al sol. Per a cada volta llegíem un text i l’equip triava un objecte que representés el que havia passat aquell any i ho guardàvem a una capsa. Així any darrere any vàrem recordar de manera simbòlica la nostra primera desena, la darrera capsa va quedar buida i oberta a l’espera de ser emplenada amb els desitjos per aquest curs que hem estrenat.

Així de bonic va resumir els primers anys de Nau la nostra companya LLuc:

Diuen que tot comença amb una idea, amb un esbós, amb una llavor que té tot un món al seu interior. Durant el primer any de Nau sembràrem la nostra llavor sense saber amb certesa quin brot en sortiria. La vàrem regar amb moltes idees, desitjos i esperances.

Remaven a contracorrent i a més volíem uns fonaments sòlids pel projecte. Ens quedava molt de camí per fer i molts d’obstacles que superar. Per aprendre cal caure, diuen. Llavors poden aparèixer les ferides, els cops… Per continuar endavant cal curar-les i tenir-les esment. Vàrem aprendre molt, vàrem caure molt. Aprenguérem a curar-nos.

Seguíem el nostre viatge i s’incorporava nova tripulació. Oxigen pel projecte, idees noves i vincles forts. Construírem sobre uns fonaments més reforçats i això ens donava seguretat. Però Nau encara era tendre, inestable. Les peces s’havien de col·locar amb cura, procurant no desestabilitzar les que ja estaven dretes.

I així un any més passava. No semblava real. Amb l’energia posada en consolidar el projecte, continuàvem teixint les idees que brollaven de l’equip. I així amb fil i agulla, anàvem dibuixant el camí que feia poc, només podíem imaginar. I amb fil i agulla aprenguérem que també es poden suturar les ferides mal curades que tornaven a sagnar. El fil marca un camí. L’agulla l’assegura.

Una nova volta al sol. I com l’astre que llueix, la nostra Nau, com una espelmeta il·luminava i feia goig. Petitona i juganera, fràgil i vulnerable a una bufada inesperada. Veiem la llum després d’uns inicis intensos. Gaudíem d’una escalforeta acollidora que s’havia creat gràcies a les persones que la nodrien.

Dia rere dia les peces del puzle trobaven el seu lloc. Reunions, decisions, idees, propostes… Ho fèiem així? O millor així? De vegades la impaciència ens inundava, ens vessava… Però cal temps per trobar les peces que encaixin l’una amb l’altra. De vegades és difícil trobar-les perquè estan amagades entre moltes altres peces. Altres vegades som nosaltres qui estem col·locades en un lloc on no les podem veure… Cal temps.

L’escola que somiàvem… però on són els infants? No sentim les rialles. Ningú fa bromes. Passadissos foscos, espais buits, portes tancades. El món submergit dins la por i la incertesa. Enyorança. Podrà el projecte sobreviure a aquesta gran commoció? Ens veiem a través de les pantalles, ens donem la mà tot i que ens separen les parets. Sentim l’equip que s’esforça i rema amb força.

Les portes s’obren de nou. Els ulls parlen, les boques no. Volem somriure, però no ens veiem. Somiem que ens abracem. S’aixequen fronteres i limitacions. On queden els jocs junts? Quina escola volem? Dies i nits pensant i inventant de quina manera podem continuar jugant. S’oblidaran els infants de jugar?

Deixam arrere un mal record. Miram endavant. Ens arromanguem i posam mans a l’obra. Algú ha dit repte? Idò una dotzena, per favor. Per hom, clar, que podem amb tot! Que hem pensat que amb dotze anys no és just que deixin d’assaborir aquesta escola. Anem doncs a treure-li més suc. Oferim als nostres joves un projecte que els entengui, els acompanyi, els motivi… Qui ha dit por? L’escola és plena de petits, mitjans i grans (problemes)

A cop de martell, entre excavadores i grues es va construint un nou inici. Començam de nou? No, però gairebé sí! Els menuts tenen una nova llar. Un niuet on créixer lliures i jugar a ple. Un espai petit ben gran, com ells. Aquesta llavor que va germinar, va brotar, ha florit i s’ha convertit en un arbre formós. Un arbre jove amb uns fruits que s’entreveuen i semblen dolços. Amb un punt salat. Amargants segons l’hora en què els tastis. Un xic coents si et menges els més madurs. No en creix cap d’igual, per tant, sempre et trobes una sorpresa. El nostre arbre és especial.

Si ets aquí, gràcies per regar-lo dia a dia.

Pels qui ja no caminen pel nostre camí, gràcies per haver-lo nodrit.

Deu anys. Una desena. Tots els dits de les dues mans. Les mans ben plenes, i el cor també.

Podem escriure allò que no ha passat? Potser escriurem el que volem que passi. O el que no… Tant dona… Escriviu el futur amb nosaltres?