Si aquests dies hi ha un tema de conversa en boca de mares, pares i mestres és sense dubte l’adaptació. Les xarxes i mitjans de comunicació any rere any es fan ressò d’aquesta situació… Els punts de vista són ben variats; aquells que veuen inevitable i fins i tot graciosos els plors dels infants el primer dia d’escola quan s’acomiaden dels seus familiars i aquells (cada vegada més) que pensam que fer de l’adaptació una transició acompanyada, amorosa i tranquil·la és importantíssim per al benestar dels infants i de les seves famílies.

Oferir una adaptació respectuosa era un dels punts bàsics del projecte educatiu quan l’escola era només un somni i avui volem compartir amb tots vosaltres una petita reflexió sobre el procés d’adaptació.

Amb el mes de setembre, a poc a poc, la rutina es va establint a les llars, a les escoles, en el dia a dia de totes i tots. Que complicat resulta tornar a habituar-se a uns ritmes que ens quedaven tan llunyans i oblidats durant l’estiu! Quin esforç tan gros i quanta d’energia suposa pels infants girar tots els horaris de les vacances i entrar de nou dins la voràgine dels horaris rígids, de les presses dels adults que també ens hem d’habituar a tot un canvi d’estructura, a les matinades…
 Pels infants que comencen per primera vegada a l’escola és encara més complex!

El seu primer contacte amb el centre pot marcar un abans i un després. Aquest procés el transiten dues parts, sobretot: infants i familiars. Per a les famílies aquest període pot ser viscut com un moment crític, tens, ple de preocupacions, dubtes, neguits…. Per als nins i les nines, hagin tingut o no contacte previ amb escoletes o mares de dia, pot suposar una època plena de tensió, de canvis que els poden generar pors i inseguretats. El que coneixem com a període d’adaptació o de familiarització és un temps intens i carregat d’emocions a flor de pell.


Ens sembla extremadament important reflexionar sobre com les escoles rebem a aquestes famílies i els seus menuts. Cal fer un bon pensament sobre allò que necessiten els infants quan s’endinsen per primera vegada als centres educatius.
 En primer lloc, opinam que l’escola ha de convidar a entrar i a quedar-s’hi. Ha de regalar una atmosfera i un clima que aculli i abraci. Espais cuidats i pensats per als petits, materials que convidin a ser explorats, investigats… Zones que permetin el recolliment, la calma, els moments més íntims… La il·luminació, la ventilació dels espais… Com ens reben aquests espais? Com ens fan sentir? Tot plegat fa que aquestes primeres passes puguin ser viscudes amb més comoditat, calma i que flueixin amb altres energies més agradables…


En segon lloc, i destacant especialment aquest punt, l’actitud dels i les mestres i la cura i el respecte en l’acompanyament a aquestes persones en el seu primer contacte a l’escola. Com els acollim? Els oferim espai? Convidam que les famílies formin part activa i real d’aquest procés? Oferim transparència per tal que sigui viscut amb confiança? Els docents serem les persones amb qui els infants aniran establint el vincle principal dins l’escola. Serem els principals referents en el seu dia a dia en aquest context i ens convertirem en persones importants i influents en les seves vides.

Hem pensat això amb profunditat? Som conscients d’aquesta responsabilitat? En tot moment estarem sota les seves mirades, que no deixen escapar cap detall. Constantment escoltaran les nostres paraules, i el que és més important, la manera com ens dirigim a ells i elles. Observaran els nostres moviments, com ens relacionam amb el nostre entorn, com cuidam (o no) de tot allò que ens envolta… No pensau que convé pensar (i molt!) la manera com els acollim en aquest període tan complex i delicat?

Opinam que és imprescindible repensar i reflexionar sobre aquest temps de familiarització, de primeres passes. L’acompanyament d’aquests menuts passa per oferir-los espai (no ser invasius), estar atents i observar els senyals que ens donen, anar coneixent-los amb paciència i respecte, acceptar sense jutjar les seves accions, donar cabuda a les emocions que van sorgint, siguin quines siguin, i acollir-les amb amor. I tot això no es pot fer si no hi dedicam temps.
 Temps que permeti observar-los i anar establint amb ells lligams de manera natural i sana. Temps per observar sense frisar.
 Observar molt i parlar menys. Observar amb qualitat i intervenir menys. Observar sense judicis i valorar menys. Observar com es mouen pels espais, com s’impregnen d’ells, com s’hi familiaritzen. Observar les mirades que es fan els uns als altres i ser testimonis d’aquest moment tan especial en què dues mirades connecten i, com per art de màgia, s’estableix una connexió, com un llumí quan s’encén. Llavors somriuen i és com si sempre s’haguessin conegut. Observar els jocs que desenvolupen i com van provant els materials. Observar les seves frustracions i acollir allò que sorgeix…


Ens sentim molt afortunats de poder oferir una adaptació respectuosa a la nostra escola, però som conscients que els i les mestres no ho tenim fàcil normalment. Hi ha molts factors que juguen en contra nostre i no ens ajuden a desenvolupar allò amb què molts i moltes creiem fermament. Seguir una programació amb la qual potser no estem d’acord, atendre unes ràtios excessives i vergonyoses, haver d’estar limitats als llibres de text en edats tan tendres, disposar d’infraestructures poc adequades que no conviden ni acullen amb calidesa… entre altres complicacions.


Volem animar a tot el personal docent, especialment aquell que està en contacte directe i diari amb infants petits, a què no us rendiu! Tothom qui vol i cerca un canvi el pot generar amb petites accions! Acompanyar amb respecte, responsabilitat i amor és un fet que cadascú de nosaltres pot decidir fer, independentment de quins factors ens acompanyin. Els granets d’arena que anem aportant per aquest canvi en la manera de fer escola van fent créixer la muntanya!


Desitjam que entre tots i totes puguem aconseguir teixir una xarxa grossa i ferma amb la qual poder sostenir-nos, donar-nos suport, cercar ajuda, consell i ànim! Reflexionem sempre i aprenem dels mestres més grans als quals tenim la sort de contemplar cada dia a les nostres aules. Ells i elles.
 Només cal obrir bé els ulls.